Brasa i flama, corrent i llamp
M'encisen els teus ulls. Sento alguna cosa estranya quan els mire, no sabria bé com definir-ho.
Quan la meua vista contacta amb la teua, un espiral d'un intens magnetisme m'atrapa dins d'un oceà de mil marrons. La immensa bellesa d'aquest oceà m'envolta quan em capbusse a les seues aigües, tracta d'atrapar-me, i jo em deixe fer, permetent que les seues corrents m'arrosseguen a plaer.
Són els ulls els que posen les brases, però no son sinó els teus llavis els que encenen la flama. Son ells, carnosos elements, els que fan tan complexa la teua immensa però senzilla bellesa. Són ells, objecte de desig, els que fan bategar el cor amb força. És la seua simetria i puresa, la seua vivaç intensitat, el seu tacte apassionat.
I, per sobre de tot, son brasa i flama, corrent i llamp els que mouen al teu voltant el meu xicotet i invisible món.
Quan la meua vista contacta amb la teua, un espiral d'un intens magnetisme m'atrapa dins d'un oceà de mil marrons. La immensa bellesa d'aquest oceà m'envolta quan em capbusse a les seues aigües, tracta d'atrapar-me, i jo em deixe fer, permetent que les seues corrents m'arrosseguen a plaer.
Són els ulls els que posen les brases, però no son sinó els teus llavis els que encenen la flama. Son ells, carnosos elements, els que fan tan complexa la teua immensa però senzilla bellesa. Són ells, objecte de desig, els que fan bategar el cor amb força. És la seua simetria i puresa, la seua vivaç intensitat, el seu tacte apassionat.
I, per sobre de tot, son brasa i flama, corrent i llamp els que mouen al teu voltant el meu xicotet i invisible món.
El raig de Sol que sovinteja
Sovint quan algun raig de Sol s'esmuny pels forats de la persiana i va a parar a les meues parpelles, obric els ulls poc a poc.
M'incorpore apropant-me a la finestra per fer desaparèixer el mur que barra el pas al focus lluminós, per obrir la porta a un poderós riu daurat que, un cop aconsegueix passar per l'estretor del marc d'alumini, omple l'habitació per complet, vessant la seua energia sobre tots els mobles, fent-los visibles, i plenant la ment d'un absolut estat d'èxtasi que dona vida.
Decideixc aleshores que una sensació tan intensa ha de ser la que envadeixca la resta de la casa, i em desplace per tota la vivenda obrint totes i cadascuna de les finestres, i donant-li així accés a tots els racons de la meua vida quotidiana.
Ixc al balcó per sentir encara més a prop la sensació d'eufòria matinal, i baixe el cap per observar enlluernat el carrer.
Si mire a la dreta, aprecie a la llunyania la gran ciutat, la gran capital. Baixant la vista, una plaça, el parc de la meua infantessa, i un raig de breus records de quan era xicotet. Voltant el cap cap a l'esquerra, tot un laberint de camins estrets i, al bell mig d'aquest, el imponent campanar.Me n'adone llavors de que sent la necessitat de xafar amb els peus el que es meu i de tots.
Baixe al carrer quan encara ningú ha fet aplec de coratge suficient per fer-ho, i sota la rosada del matí, córrec cap a Gregal, fins que deixe a la meua esquena un tot d'edificis i xicotetes cases, i només quan al meu voltant no hi ha cap mur trencant, cap imponent paret, i els meus peus o troben asfalt i grava sinó terra i pols, ature la meua cursa.
I així, respirant l'aire descontaminat i escoltant el silenci absolut, m'asec a terra envoltat de l'horta que tant estime, d'un poble que ha capturat el meu cor sembla no tindre intenció de tornar-me'l fins que deixe de bategar.
M'incorpore apropant-me a la finestra per fer desaparèixer el mur que barra el pas al focus lluminós, per obrir la porta a un poderós riu daurat que, un cop aconsegueix passar per l'estretor del marc d'alumini, omple l'habitació per complet, vessant la seua energia sobre tots els mobles, fent-los visibles, i plenant la ment d'un absolut estat d'èxtasi que dona vida.
Decideixc aleshores que una sensació tan intensa ha de ser la que envadeixca la resta de la casa, i em desplace per tota la vivenda obrint totes i cadascuna de les finestres, i donant-li així accés a tots els racons de la meua vida quotidiana.
Ixc al balcó per sentir encara més a prop la sensació d'eufòria matinal, i baixe el cap per observar enlluernat el carrer.
Si mire a la dreta, aprecie a la llunyania la gran ciutat, la gran capital. Baixant la vista, una plaça, el parc de la meua infantessa, i un raig de breus records de quan era xicotet. Voltant el cap cap a l'esquerra, tot un laberint de camins estrets i, al bell mig d'aquest, el imponent campanar.Me n'adone llavors de que sent la necessitat de xafar amb els peus el que es meu i de tots.
Baixe al carrer quan encara ningú ha fet aplec de coratge suficient per fer-ho, i sota la rosada del matí, córrec cap a Gregal, fins que deixe a la meua esquena un tot d'edificis i xicotetes cases, i només quan al meu voltant no hi ha cap mur trencant, cap imponent paret, i els meus peus o troben asfalt i grava sinó terra i pols, ature la meua cursa.
I així, respirant l'aire descontaminat i escoltant el silenci absolut, m'asec a terra envoltat de l'horta que tant estime, d'un poble que ha capturat el meu cor sembla no tindre intenció de tornar-me'l fins que deixe de bategar.
M'agradaria tant
M'agradaria tant seure al teu costat per contar-te fil per randa tot el que encara no saps de mi, acostar-me a tu per xiuxiuejar-te a l'orella tot el que encara no t'he dit, cantar-te tots els versos que encara no t'he cantat i tocar-te tots els acords que mai m'has escoltat.
M'agradaria tant acaronar-te totes les parts del cos que encara no t'he repassat amb els dits, tombar-me a vora teu i mirar el cel, per veure tots els estes que no hem vist mai, per resseguir amb la mirada totes les matinades que no hem observat, i quedar-nos corpresos de cada crepuscle de que, per una cosa o per altra, mai ens hem corprés.
Però m'agradaria també tant seure al teu costat per contar-te fil per randa tot el que ja saps de mi, acostar-me a tu per xiuxiuejar-te tot el ja t'he dit, cantar-te tots els versos que ja t'he cantat i tocar-te tots els acords que ja m'has escoltat.
M'agradaria tant tornar a acaronar-te totes les parts del cos que ja t'he acaronat, tombar-me a vora teu i mirar el cel, per veure tots els estels que ja hem vist, per resseguir amb la mirada totes les matinades que ja hem observat, i tornar a corprendre'ns de cada crepuscle de que, per una cosa o per altra, tants cops ens hem corprés
M'agradaria tant, que donaria el mon sencer per viure tot el que encara no hem viscut, i per tornar a viure tot el que encara som capaços de recordar.
M'agradaria tant acaronar-te totes les parts del cos que encara no t'he repassat amb els dits, tombar-me a vora teu i mirar el cel, per veure tots els estes que no hem vist mai, per resseguir amb la mirada totes les matinades que no hem observat, i quedar-nos corpresos de cada crepuscle de que, per una cosa o per altra, mai ens hem corprés.
Però m'agradaria també tant seure al teu costat per contar-te fil per randa tot el que ja saps de mi, acostar-me a tu per xiuxiuejar-te tot el ja t'he dit, cantar-te tots els versos que ja t'he cantat i tocar-te tots els acords que ja m'has escoltat.
M'agradaria tant tornar a acaronar-te totes les parts del cos que ja t'he acaronat, tombar-me a vora teu i mirar el cel, per veure tots els estels que ja hem vist, per resseguir amb la mirada totes les matinades que ja hem observat, i tornar a corprendre'ns de cada crepuscle de que, per una cosa o per altra, tants cops ens hem corprés
M'agradaria tant, que donaria el mon sencer per viure tot el que encara no hem viscut, i per tornar a viure tot el que encara som capaços de recordar.
L'avi
Aquest text, tot i no estar basat en una situació que realment ocorregués, voldria dedicar-lo al meu avi. En Febrer farà 5 anys de la seua mort. Com diu Pau Alabajos a la seua cançó "Oriol", "Sempre et tindrem en el record, seràs viu en la nostra memòria". Va ser la seua mort la que em va fer baixar dels núvols d'infant, la que em va fer adonar-me de que hi ha una força contra la que cap de nosaltres no pot lluitar. És des de aleshores que soc conscient de la màxima tan clarament exposada per Cesk Freixas a la seua cançó "Ovidi" que diu: "Mira si soc pobre que no et puc fer tornar al mon". Avi, t'estimava, t'estime i t'estimaré sempre.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La mà de l'avi feia cada cop menys força. Els seus ulls envellits, envoltats per uns profunds solcs a la pell, es tancaven cada cop més, perdent la seua habitual vivacitat.
La veu amb que portava hores narrant el relat de la seua vida, es feia cada cop més i més feble, fins a transformar-se en un xiuxiueig quasi inaudible. Només jo, que feia llarga estona que seia al seu costat, era capaç de percebre les seues paraules.
L'aire que ens envoltava es tornava, cada segon que passava, més i més tètric.
Les llàgrimes que rodolaven per les meues galtes i queien sobre el pit nu de l'avi, només feien que generar un ambient encara més lúgubre.
Per la meva ment van passar un a un tots els records de la vida a prop d'aquell meravellós home. Al seu costat, totes les meues vivències havien generat felicitat, només felicitat.
Van voltar pel meu cap tots els seus relats, totes les vesprades a la platja, tota l'estima que li havia professat des de molt petit. Se'm feia impossible pensar que, mentre l'ambulància encara no havia arribat, la vida de l'avi s'estigués esgotant per sempre.
-No plores fill meu, perquè per mi no has de patir. Jo ja estic vell, i saps que, amb 81 anys, açò pot passar en qualsevol moment. No pateixes per mi, perquè ara ja tot s'acaba. No t'oblides mai de lluitar pels teus objectius. Jo ho he passat molt malament tota la vida, i si tu no lluites, ningú ho farà per tu. Saps que els nostres ideals, si be no son els mateixos, son molt semblants. No et rendeixques mai per aconseguir-los.
La mà de l'avi va estrènyer amb força la meua, mentre jo dipositava el meu cap sobre el seu pit, plorant desconsoladament.
No sé quant de temps va passar, potser van ser minuts, potser hores, fins que la mà de l'avi va caure pesadament al seu costat.
Mai m'he trobat tan sol com després de la seua mort. Cap persona podia imaginar-se el meu dolor. La sensació de perdre una de les persones que millor m'entenia, que més m'ajudava. La sensació de perdre la vida d'algú insubstituïble, del meu millor punt de referència.
Per a be o per a mal, tots aquests sentiments es dilueixen amb el temps, així com el temps es dilueix amb els sentiments
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La mà de l'avi feia cada cop menys força. Els seus ulls envellits, envoltats per uns profunds solcs a la pell, es tancaven cada cop més, perdent la seua habitual vivacitat.
La veu amb que portava hores narrant el relat de la seua vida, es feia cada cop més i més feble, fins a transformar-se en un xiuxiueig quasi inaudible. Només jo, que feia llarga estona que seia al seu costat, era capaç de percebre les seues paraules.
L'aire que ens envoltava es tornava, cada segon que passava, més i més tètric.
Les llàgrimes que rodolaven per les meues galtes i queien sobre el pit nu de l'avi, només feien que generar un ambient encara més lúgubre.
Per la meva ment van passar un a un tots els records de la vida a prop d'aquell meravellós home. Al seu costat, totes les meues vivències havien generat felicitat, només felicitat.
Van voltar pel meu cap tots els seus relats, totes les vesprades a la platja, tota l'estima que li havia professat des de molt petit. Se'm feia impossible pensar que, mentre l'ambulància encara no havia arribat, la vida de l'avi s'estigués esgotant per sempre.
-No plores fill meu, perquè per mi no has de patir. Jo ja estic vell, i saps que, amb 81 anys, açò pot passar en qualsevol moment. No pateixes per mi, perquè ara ja tot s'acaba. No t'oblides mai de lluitar pels teus objectius. Jo ho he passat molt malament tota la vida, i si tu no lluites, ningú ho farà per tu. Saps que els nostres ideals, si be no son els mateixos, son molt semblants. No et rendeixques mai per aconseguir-los.
La mà de l'avi va estrènyer amb força la meua, mentre jo dipositava el meu cap sobre el seu pit, plorant desconsoladament.
No sé quant de temps va passar, potser van ser minuts, potser hores, fins que la mà de l'avi va caure pesadament al seu costat.
Mai m'he trobat tan sol com després de la seua mort. Cap persona podia imaginar-se el meu dolor. La sensació de perdre una de les persones que millor m'entenia, que més m'ajudava. La sensació de perdre la vida d'algú insubstituïble, del meu millor punt de referència.
Per a be o per a mal, tots aquests sentiments es dilueixen amb el temps, així com el temps es dilueix amb els sentiments
Runes de tristor
Una llàgrima calenta rodolava per la seua galta, i a cada mil·límetre que guanyava, pesadament, poc a poc, perdia el calor que la caracteritzava.
Quasi simètricament, una llàgrima més es vessava sobre l'altra galta, i es precipitava per l'accidentada pell, marcada pels anys.
Primer una i l'altra després, les dues companyes líquides queien sobre el polsegós terra, ple de runes, ple dels vells records, de les experiències viscudes entre aquelles parets tirades avall.
Tot el temps passat a aquella petita i pintoresca casa a vora mar s'havia enderrocat junt a aquells taulells trencats. Cada cop que la pala excavadora havia colpejat el sostre d'enrogida argila, s'havia reproduït amb la mateixa intensitat al seu dèbil cor.
On viurien ara? Que els donava dret a fer allò? Havien dut a terme aquell desnonament en nom de l'ecologia, en nom de la conservació de costes, i no seria tan dur per a ella renunciar a tot el que tenia si aquests nobles objectius foren reals.
Abanderats per la falsa defensa de la Natura, estaven tirant avall totes les menudes i acolorides casetes, que guardaven als seus murs l'olor a sal i el gust de la mar, però no per deixar lliure aquell espai i preservar així el medi ambient, si no per permetre que milers de sarnosos constructors ompliren tota la línia de costa d'edificis, ciment i formigó.
Hipocresia, corrupció política, especulació i interessos capitalistes. Tristesa per a ella.
Quasi simètricament, una llàgrima més es vessava sobre l'altra galta, i es precipitava per l'accidentada pell, marcada pels anys.
Primer una i l'altra després, les dues companyes líquides queien sobre el polsegós terra, ple de runes, ple dels vells records, de les experiències viscudes entre aquelles parets tirades avall.
Tot el temps passat a aquella petita i pintoresca casa a vora mar s'havia enderrocat junt a aquells taulells trencats. Cada cop que la pala excavadora havia colpejat el sostre d'enrogida argila, s'havia reproduït amb la mateixa intensitat al seu dèbil cor.
On viurien ara? Que els donava dret a fer allò? Havien dut a terme aquell desnonament en nom de l'ecologia, en nom de la conservació de costes, i no seria tan dur per a ella renunciar a tot el que tenia si aquests nobles objectius foren reals.
Abanderats per la falsa defensa de la Natura, estaven tirant avall totes les menudes i acolorides casetes, que guardaven als seus murs l'olor a sal i el gust de la mar, però no per deixar lliure aquell espai i preservar així el medi ambient, si no per permetre que milers de sarnosos constructors ompliren tota la línia de costa d'edificis, ciment i formigó.
Hipocresia, corrupció política, especulació i interessos capitalistes. Tristesa per a ella.
Si demà en alçar-me
Si demà en alçar-me i respirar sentís el mateix olor, la mateixa contaminació, el mateix polsegós aire, sentiria el meu món com el sento avui, tòxic, irrespirable.
Si demà en alçar-me i para l'orella sentís el mateix clàxon, el mateix motor, el mateix petardeig fumejant, les meues orelles tornarien a penedir-se del só que les envolta.Si demà en alçar-me i mirar per la finestra vés el mateix mon que veig avui, estaria trist, desemparat, tal com ho estic ara.
Però si demà en alçar-me olorés la fresca olor de la Natura i escoltés el cant dels ocells a les verdes branques dels arbres, no tindria remordiments per habitar aquest planeta.Si demà en alçar-me vés un mon diferent al que veig avui, em trobaria feliç, esperançat, i el meu cor, com el de tota la humanitat, somriuria radiant davant el nou dia.Quan això ocorrega, sentiré que ha segut just lluitar pel que tant estime.Mentre tot segueixi igual, haurem de seguir treballant sense treva.
Si demà en alçar-me i para l'orella sentís el mateix clàxon, el mateix motor, el mateix petardeig fumejant, les meues orelles tornarien a penedir-se del só que les envolta.Si demà en alçar-me i mirar per la finestra vés el mateix mon que veig avui, estaria trist, desemparat, tal com ho estic ara.
Però si demà en alçar-me olorés la fresca olor de la Natura i escoltés el cant dels ocells a les verdes branques dels arbres, no tindria remordiments per habitar aquest planeta.Si demà en alçar-me vés un mon diferent al que veig avui, em trobaria feliç, esperançat, i el meu cor, com el de tota la humanitat, somriuria radiant davant el nou dia.Quan això ocorrega, sentiré que ha segut just lluitar pel que tant estime.Mentre tot segueixi igual, haurem de seguir treballant sense treva.
Pensaments volàtils
Mitjanit passada a un bosc de profunda foscor.
Els arbres, com a gegants monstres enfosquits, palpen amb les arrels superfície i profunditat, sense sortir d'un silenci reverencial.
La Lluna banya de platejada llum tot el que els ulls son capaços de veure, com un riu d'argent que cobreix tots els racons de la frondositat.
L'abundant humitat i baixa temperatura farien que qualsevol cos patís les conseqüències de l'exposició, però no es el meu cas.
Per lluitar contra els factors adversos porte amagat a dintre el cor un fervor que elimina tots els buits de l'ànima, per excavar el seu propi.
Es aquest mateix sentiment el que fa que no me n'adone de les pedres que se'm claven arreu del cos quan em tombe sobre terra, que emana, sota el meu pes, l'aigua que conté.
Em quede observant encissat la perla que, penjada del cel, eclipsa a les seues petites i llunyanes companyes que l'envolten, fent-les inapreciables amb la seua intensa llum. Per això, la perfecta i redona joia em recorda tant a algú en qui no deixe de pensar cada cop que mire al cel.
Els arbres, com a gegants monstres enfosquits, palpen amb les arrels superfície i profunditat, sense sortir d'un silenci reverencial.
La Lluna banya de platejada llum tot el que els ulls son capaços de veure, com un riu d'argent que cobreix tots els racons de la frondositat.
L'abundant humitat i baixa temperatura farien que qualsevol cos patís les conseqüències de l'exposició, però no es el meu cas.
Per lluitar contra els factors adversos porte amagat a dintre el cor un fervor que elimina tots els buits de l'ànima, per excavar el seu propi.
Es aquest mateix sentiment el que fa que no me n'adone de les pedres que se'm claven arreu del cos quan em tombe sobre terra, que emana, sota el meu pes, l'aigua que conté.
Em quede observant encissat la perla que, penjada del cel, eclipsa a les seues petites i llunyanes companyes que l'envolten, fent-les inapreciables amb la seua intensa llum. Per això, la perfecta i redona joia em recorda tant a algú en qui no deixe de pensar cada cop que mire al cel.
El noi
Rialles de nens, nens que juguen a un colorit parc infantil. Felicitat. Felicitat produïda per la innocència i la ignorància. Molta felicitat. Arbres, molts arbres. Als arbres, milers de pardals emetent sons de tot tipus. I sota els arbres, la tristor. La tristor representada per una figura jove.
Un noi, un "quasi-adult" que es sent sol, sol i abandonat. Per desgràcia, sembla que tot s'ha tornat en contra d'ell, o això es el que perceb la seua pessimista perspectiva. A més, no es que els somnis que ha tingut últimament hagen estat solucionadors dels seus problemes.
Assegut amb les cames creuades, escriu alguna cosa en un petit bloc recent comprat. L'ha adquirit únicament per que li feia falta retrobar-se amb les lletres. No era la seua intenció principal estrenar un bloc a una hora tan avançada, segut a un mur de pedra i lluny de sa casa, però es sent inspirat. Sabia que en quant el bolígraf toqués la fulla, les paraules volarien soles a través de la tinta i es plasmarien al paper.
La seua ment no està pensant en allò que escriu. La seua ment divaga entre pensaments que repassen una i altra vegada els successos de la nit anterior. Per desgràcia, avui se n'ha adonat de que poca gent està disposada a ajudar-li en una situació que, encara que no es greu, requereix assistència de aquells en qui confia. Observant la pantalla de un aparell electrònic de mà, ha mirat i remirat de dalt a baix i de baix a dalt una llista d'aquelles persones que podien resultar la seua sortida.
I, per desgràcia un cop més, ha trobat a faltar un punt de suport.
Però la soledat no ha vingut sola. Potser el fet de sentirse ignorat per la persona estimada, o el retrobar vells coneguts amb els quals la relació s'ha degradat, ha sigut causant de la major part de la seua sensació.
Cada cop la nit es mes fosca i en poc de temps el noi es veurà obligat a viatjar altre cop de tornada a allà on viu.
El noi estima molt. I tant com estima, pateix. Pateix per que no sap si esta sent correspost o no, però no vol arriscar-se a desfer tot allò que ja ha fet i que, així i tot, sembla que s'està desfent sol. I és també aquest patiment el que el porta a estimar més i més i, per tant, a patir altre cop, com si de el mite de Dafne i Apol·lo es tractara. I pateix per veure tan a prop allò que estima i tan lluny el aconseguir ser estimat.
Per sort per al paper i el bolígraf, el noi comença a acabar de descarregar paraules, pensaments i idees. Per sort per al paper i el bolígraf, el noi es queda, poc a poc, sense conceptes que plasmar. Arribats a aquest punt s'alça i se'n va.
Les rialles de nens han minvat, nens que juguen a un, cada cop mes, enfosquit parc. Felicitat. Felicitat produïda per la innocència i la ignorància. Arbres, molts arbres. Als arbres, milers de pardals en silenci. I sota els arbres, res. Cap concepte, cap imatge, cap figura jove, cap "quasi-adult".
Un noi, un "quasi-adult" que es sent sol, sol i abandonat. Per desgràcia, sembla que tot s'ha tornat en contra d'ell, o això es el que perceb la seua pessimista perspectiva. A més, no es que els somnis que ha tingut últimament hagen estat solucionadors dels seus problemes.
Assegut amb les cames creuades, escriu alguna cosa en un petit bloc recent comprat. L'ha adquirit únicament per que li feia falta retrobar-se amb les lletres. No era la seua intenció principal estrenar un bloc a una hora tan avançada, segut a un mur de pedra i lluny de sa casa, però es sent inspirat. Sabia que en quant el bolígraf toqués la fulla, les paraules volarien soles a través de la tinta i es plasmarien al paper.
La seua ment no està pensant en allò que escriu. La seua ment divaga entre pensaments que repassen una i altra vegada els successos de la nit anterior. Per desgràcia, avui se n'ha adonat de que poca gent està disposada a ajudar-li en una situació que, encara que no es greu, requereix assistència de aquells en qui confia. Observant la pantalla de un aparell electrònic de mà, ha mirat i remirat de dalt a baix i de baix a dalt una llista d'aquelles persones que podien resultar la seua sortida.
I, per desgràcia un cop més, ha trobat a faltar un punt de suport.
Però la soledat no ha vingut sola. Potser el fet de sentirse ignorat per la persona estimada, o el retrobar vells coneguts amb els quals la relació s'ha degradat, ha sigut causant de la major part de la seua sensació.
Cada cop la nit es mes fosca i en poc de temps el noi es veurà obligat a viatjar altre cop de tornada a allà on viu.
El noi estima molt. I tant com estima, pateix. Pateix per que no sap si esta sent correspost o no, però no vol arriscar-se a desfer tot allò que ja ha fet i que, així i tot, sembla que s'està desfent sol. I és també aquest patiment el que el porta a estimar més i més i, per tant, a patir altre cop, com si de el mite de Dafne i Apol·lo es tractara. I pateix per veure tan a prop allò que estima i tan lluny el aconseguir ser estimat.
Per sort per al paper i el bolígraf, el noi comença a acabar de descarregar paraules, pensaments i idees. Per sort per al paper i el bolígraf, el noi es queda, poc a poc, sense conceptes que plasmar. Arribats a aquest punt s'alça i se'n va.
Les rialles de nens han minvat, nens que juguen a un, cada cop mes, enfosquit parc. Felicitat. Felicitat produïda per la innocència i la ignorància. Arbres, molts arbres. Als arbres, milers de pardals en silenci. I sota els arbres, res. Cap concepte, cap imatge, cap figura jove, cap "quasi-adult".
1000Km
Durant aquest mes de agost he estat, com tots els anys per aquestes dates, amb la meua família a Galiza. Aquest text es fruït de tot el que et trobat a faltar de la meua terra i tot el que aquesta representa.
-------------------------------------------------
1000 quilòmetres em separen de tot allò que estime.
1000 quilòmetres que caldrà guanyar pas a pas.
1000 quilòmetres del lloc on es besen mar i terra, del lloc on la llum enlluerna cada color de manera especial, del lloc on muntanya, marjal, horta, ribera, golf i mar son tot un.
1000 quilòmetres de la terra on vaig nàixer i créixer, de la terra de la meua infantessa, de tota la meua vida.
1000 quilòmetres de la llengua que m'ha educat, guiat i aconsellat, la llengua que m'emociona, la que estime i amb la que estime.
1000 quilòmetres de la gent que m'ha acompanyat al llarg del camí, i sense la qual em trobe sol i perdut, així com de l'amor que s'ha esgotat o que segueix mes viu que mai.
1000 quilòmetres del carrer, del poble, de la comarca, del País, de la gent i de la llengua.
1000 quilòmetres amb les maletes dins del cor.
1000 quilòmetres d'enyorança.
La vella bella estrofa
Furgant entre records, barallant paraules oblidades, he trobat uns vells versos que composen una vella bella estrofa.
Aquesta estrofa, recorda alegries amagades als calaixos de la història, alegries que van moure el cor de totes les persones que van passar per vida.
Aquesta estrofa, renova sentiment d'angoixa i patiment, experimentats per tots els homes que han viscut.
Aquesta estrofa, pot arribar a transportar-nos a innocents trobades, llargs abraços, tendres mirades, dolços besos i, fins i tot, agres "adeus".
Aquesta estrofa, parla de tot un fluxe de intensos sentiments imparables, quasi impossibles d'oblidar.
Aquesta estrofa, parla d'amor.
Aquesta estrofa, recorda alegries amagades als calaixos de la història, alegries que van moure el cor de totes les persones que van passar per vida.
Aquesta estrofa, renova sentiment d'angoixa i patiment, experimentats per tots els homes que han viscut.
Aquesta estrofa, pot arribar a transportar-nos a innocents trobades, llargs abraços, tendres mirades, dolços besos i, fins i tot, agres "adeus".
Aquesta estrofa, parla de tot un fluxe de intensos sentiments imparables, quasi impossibles d'oblidar.
Aquesta estrofa, parla d'amor.
El mort al Nord d'Àfrica
Aquest text el vaig escriure pocs dies després de l'esclat de la guerra civil a Libia, pensant en quant de mal arribaria a causar i quantes morts innocents es produirien fins la victòria rebel... Es un dels mes curts que he escrit, però dels que sense dubte més m'agraden. Des d'ací vull enviar tot el meu desig de victòria de la democràcia i la llibertat front a la injustícia, la repressió i el poder absolut. També m'agradaria destacar la meua repulsa davant la invasió imperialista de la OTAN, que no entra en combat pel benefici del poble de Libia, si no perquè espera rebre grans quantitats de diners i petroli en acabar la guerra. Si de veres la intervenció és en defensa de les llibertats del poble, espere de tot cor que no accepten les recompenses que el futur govern democràtic de Libia es veurà obligat a proporcionar-lis deixant així el seu estat amb les arques buides.
--------------------------------------------------------
De sobte, la trinxera es torna insegura. El suport que proporcionàvem als nostres aliats es debilita. Allà on haviem estat lluitant com a ultima resistència es converteix en un refugi infernal. Cal sortir d'alli.
Comence a córrer però, quan porte poc mes de deu passos, veig caure al meu costat un explosiu de mà. El temps es torna més lent mentre la granada rebota sobre el sòl àrid alçant un petit núvol de pols.
Tanque els ulls i em llence sobre la sorra calenta, que m'entra pel nas i per la boca, amb l'esperança de la salvació de la mort, encara que sembla inútil.
Escolte una explosió al meu costat que em fa xiular les orelles, mentre comencen a ploure trossos de terra que cauen sobre mi de forma violenta i van cobrint el meu cos.
Alhora que el foc comença a cremar-me l'esquena, fent inútil la protecció de la meua roba, alguna cosa dura em colpeja el cap. Sent com un líquid enganxós s'esvara per la meua nuca, i se que el més probable es que estiga tenyint-ho tot de roig al seu pas.
Perc la consciència i mai no torne a despertar.
Pase a ser una xifra més, un de tants que van morir per la Llibertat i la democràcia al Nord d'Àfrica.
--------------------------------------------------------
De sobte, la trinxera es torna insegura. El suport que proporcionàvem als nostres aliats es debilita. Allà on haviem estat lluitant com a ultima resistència es converteix en un refugi infernal. Cal sortir d'alli.
Comence a córrer però, quan porte poc mes de deu passos, veig caure al meu costat un explosiu de mà. El temps es torna més lent mentre la granada rebota sobre el sòl àrid alçant un petit núvol de pols.
Tanque els ulls i em llence sobre la sorra calenta, que m'entra pel nas i per la boca, amb l'esperança de la salvació de la mort, encara que sembla inútil.
Escolte una explosió al meu costat que em fa xiular les orelles, mentre comencen a ploure trossos de terra que cauen sobre mi de forma violenta i van cobrint el meu cos.
Alhora que el foc comença a cremar-me l'esquena, fent inútil la protecció de la meua roba, alguna cosa dura em colpeja el cap. Sent com un líquid enganxós s'esvara per la meua nuca, i se que el més probable es que estiga tenyint-ho tot de roig al seu pas.
Perc la consciència i mai no torne a despertar.
Pase a ser una xifra més, un de tants que van morir per la Llibertat i la democràcia al Nord d'Àfrica.
El final de l'alqueria
Obris els ulls i sents la calor sobre el teu cos. Mires cap a la finestra i observes com la llum del Sol banya tota la cambra.
L'horta et sorprèn un cop més amb un agradable olor a Natura, un olor fresc. Si pares l'orella, eres capaç d'escoltar el cant dels ocells a l'arbre de darrere de la casa i, una mica més enllà, els crits d'un pagès.
Et decideixes a alçar-te mentre te n'adones de les teues ganes de beure.
Aleshores, vas cap a la font i mous l'aixeta amunt i avall per obtindre la cristal·lina aigua del pou, que cau amb força sobre el got. T'apropes el recipient als llavis per ofegar la resecor de la gola. Aprofites per omplir les teues mans amb el mateix líquid i llavar-te la cara. L'aigua aconsegueix acabar de despertar-te, i arrossega les restes dels somnis viscuts.
Acte seguit, comences a tallar les tomates fresques que et va portar el teu company feia dos dies.
Quan acabes de menjar, decideixes tornar-li el favor amb un cabàs de creïlles de la teua collita, i agafes el camí polsegós que et portarà fins al teu destí passats deu minuts.
Llavors, te n'adones de que s'apropen pel camí dues pales excavadores i una formigonera.
Penses aleshores, que el final del teu paradís s'apropa, i no ports fer res per evitar-ho. la teua preciosa alqueria caurà sota les màquines com la dels teus vells amics, i tu no podràs salvar-te.
Allò que veies tan llunyà, ha arribat.
L'horta et sorprèn un cop més amb un agradable olor a Natura, un olor fresc. Si pares l'orella, eres capaç d'escoltar el cant dels ocells a l'arbre de darrere de la casa i, una mica més enllà, els crits d'un pagès.
Et decideixes a alçar-te mentre te n'adones de les teues ganes de beure.
Aleshores, vas cap a la font i mous l'aixeta amunt i avall per obtindre la cristal·lina aigua del pou, que cau amb força sobre el got. T'apropes el recipient als llavis per ofegar la resecor de la gola. Aprofites per omplir les teues mans amb el mateix líquid i llavar-te la cara. L'aigua aconsegueix acabar de despertar-te, i arrossega les restes dels somnis viscuts.
Acte seguit, comences a tallar les tomates fresques que et va portar el teu company feia dos dies.
Quan acabes de menjar, decideixes tornar-li el favor amb un cabàs de creïlles de la teua collita, i agafes el camí polsegós que et portarà fins al teu destí passats deu minuts.
Llavors, te n'adones de que s'apropen pel camí dues pales excavadores i una formigonera.
Penses aleshores, que el final del teu paradís s'apropa, i no ports fer res per evitar-ho. la teua preciosa alqueria caurà sota les màquines com la dels teus vells amics, i tu no podràs salvar-te.
Allò que veies tan llunyà, ha arribat.
A la muntanyeta de Sant Antoni
Ens separem una mica i et mire als ulls, encara amb el teu gust a la boca.
A poc a poc, m'endinse a les teues pupil·les, busque a través de la teua mirada, tractant d'endevinar els teus pensaments. Tracte de perdre'm al teu bosc de colors ametllats.
Lentament, uns llampecs marrons van envaint la meua ment, fins que m'atreveixo a cabussar-me dintre les intenses llums, que cada cop proven d'envoltar-me més i més, i em mostren tot el que ja conec de tu.
Vaig sortint de la màgia dels teus ulls, mentre la meua mà puja per la teua esquena i t'acarona els cabells, fent que els meus dits s'emboliquen amb els teus flocs de color intens en una batalla perduda.
Prompte estem de nou besant-nos, sentint amb claredat cada corba dels carnosos elements, i ens deixem caure sobre el sòl humit de la muntanyeta de Sant Antoni, mentre els murs de l'antiga ermita ens observen encisats.
El Sol decideix baixar mentre ens fonem en una llarga abraçada, sentint per tot el nostre cos les mútues bategades dels nostres exaltats cors.
Poca estona després, el cel s'inunda d'una immensa gamma de colors rojos, permetent-nos admirar meravellats eixa quotidiana fantasia.
Cedim sota el pes de les parpelles mentre deixem que les nostres respiracions s'acopasen, al ritme d'una silenciosa melodia.
Quan tornem a obrir els ulls, ens n'adonem de que els estels ja llueixen en el firmament. Potser només som capaços de nomenar tants com podríem contar amb els dits d'una mà, però no ens lleva la possibilitat de gaudir de la seua bellesa. Una mica més enllà, la Lluna ens espia curiosa des de el cel.
El temps s'acaba, el somni es dilueix per avui, però espere que torne prompte
A poc a poc, m'endinse a les teues pupil·les, busque a través de la teua mirada, tractant d'endevinar els teus pensaments. Tracte de perdre'm al teu bosc de colors ametllats.
Lentament, uns llampecs marrons van envaint la meua ment, fins que m'atreveixo a cabussar-me dintre les intenses llums, que cada cop proven d'envoltar-me més i més, i em mostren tot el que ja conec de tu.
Vaig sortint de la màgia dels teus ulls, mentre la meua mà puja per la teua esquena i t'acarona els cabells, fent que els meus dits s'emboliquen amb els teus flocs de color intens en una batalla perduda.
Prompte estem de nou besant-nos, sentint amb claredat cada corba dels carnosos elements, i ens deixem caure sobre el sòl humit de la muntanyeta de Sant Antoni, mentre els murs de l'antiga ermita ens observen encisats.
El Sol decideix baixar mentre ens fonem en una llarga abraçada, sentint per tot el nostre cos les mútues bategades dels nostres exaltats cors.
Poca estona després, el cel s'inunda d'una immensa gamma de colors rojos, permetent-nos admirar meravellats eixa quotidiana fantasia.
Cedim sota el pes de les parpelles mentre deixem que les nostres respiracions s'acopasen, al ritme d'una silenciosa melodia.
Quan tornem a obrir els ulls, ens n'adonem de que els estels ja llueixen en el firmament. Potser només som capaços de nomenar tants com podríem contar amb els dits d'una mà, però no ens lleva la possibilitat de gaudir de la seua bellesa. Una mica més enllà, la Lluna ens espia curiosa des de el cel.
El temps s'acaba, el somni es dilueix per avui, però espere que torne prompte
Quina calitja! ACTUEM!
Vull dedicar aquest primer text al canvi climàtic, i a la passivitat que tenim respecte a ell. He de dir que aquest text va ser escrit durant una classe al mes de Març. Allà va...
-----------
Temperatures elevades, aula tancada, pantalons llargs, pell apegalosa, aire espès, parpelles pesades, suor lliscant...
Molta, massa calor per a aquesta època de l'any. Inestabilitat meteorològica; un dia plou, altre fa Sol... Però sempre calor.
Vivim dins d'un producte de la nostra vida. Vivim dins del canvi climàtic, que hem creat nosaltres, amb l'egoisme humà.
Tractem de desfer-nos dels productes dels nostres actes, sense modificar aquests.
Nosaltres, els humans, només nosaltres, som els culpables de que milers d'espècies estiguen en perill d'extinció. De que el nostre planeta tendeixi a convertir-se en una massa de vapor d'aigua.
Però, per suposat, la culpa la tenen uns més que altres.
Uns més que altres perquè no tots fem el mateix mal, i no tots podem evitar el mateix mal. Alguns, poden regular lleis, i altres fer-les complir.
Uns, evitar que les seues pròpies fabriques deixen de vessar contaminants al món.
Ja n'hi ha prou de mentides! Ja n'hi ha prou d'enganys! Tots coneixem la realitat!
ACTUEM!
-----------
Temperatures elevades, aula tancada, pantalons llargs, pell apegalosa, aire espès, parpelles pesades, suor lliscant...
Molta, massa calor per a aquesta època de l'any. Inestabilitat meteorològica; un dia plou, altre fa Sol... Però sempre calor.
Vivim dins d'un producte de la nostra vida. Vivim dins del canvi climàtic, que hem creat nosaltres, amb l'egoisme humà.
Tractem de desfer-nos dels productes dels nostres actes, sense modificar aquests.
Nosaltres, els humans, només nosaltres, som els culpables de que milers d'espècies estiguen en perill d'extinció. De que el nostre planeta tendeixi a convertir-se en una massa de vapor d'aigua.
Però, per suposat, la culpa la tenen uns més que altres.
Uns més que altres perquè no tots fem el mateix mal, i no tots podem evitar el mateix mal. Alguns, poden regular lleis, i altres fer-les complir.
Uns, evitar que les seues pròpies fabriques deixen de vessar contaminants al món.
Ja n'hi ha prou de mentides! Ja n'hi ha prou d'enganys! Tots coneixem la realitat!
ACTUEM!